Antonia's Line (Marlen Gorris, 1995)
Una vida alegre, amb una llibertat desitjada per tothom, sense prejudicis, sense miralls hipòcrits que et diguen com has de se i, sobre tot, feliç, molt feliç.
Aquestaés una de les breus definicions d'una vida com la d'Antonia i la seua "família". Una ment evolucionada als anys 50, cosa impensable, feminista, progressita i independent (personalment).
Cada societat viu un moment en concret, que sempre evoluciona, és a dir, no és la mateixa vida a València ara que fa 50 anys (ja es ho diuen els nostres pares, no?) ni serà la mateixa d'ací 50 anys ( ja s'encarregarem de dir'ho els nosaltres als fills) i tot aquest canvi ve donat gràcies a aquestos pensaments d'Antonia.
Quasi tots pensem que no hi ha color que ens separe, que no hi ha religió que ens separe, que no hi ha sexe que ens separe, que no hi ha res que ens separe, però no és així, tots ho pensem però pocs ho senten, i així no s'avança.
En aquestos temps on pareixem tant progressistes i res ens pareix estany, sols puc pensar que m'agradaria que tots fòssim Antonia.
Pensava acabar ací la reflexió però cal que pose èmfasi en aquest pensament progressita i deixem a banda els estereotips simplistes i xenòfobs, com el del "tipo" que tinc sentat al costat ara mateixa, al bus de tornada. Música excitant i violenta al mp3 sense cap reflexió implícita, ja que el que du al mp3 és soroll molt molest amb nom de peix, tot queda dit ahí. Persones com aquestes amb la seva vestimenta característica i ridícula, i amb aires vacil·lants són les que es creuen superiors a tots, a mi i a tu perquè no ens sentim tant primats com ell.
Se'm clava la "música" al cervell i estic tornant-me violent... però cap a ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada