Fi del quadrimestre.

Ara és el torn d'intentar augmentar la nota sent un poc pilota.

Sense intenció de ser pilota, encara que ho parega, he de donar el meu suport i punts positius en aquest tipus de donar la classe de literatura catalana. He tingut altres professors en l'optativa de la capacitació i he de destacar, de moment, tan a Anna Debís com a Vicent com a dos formes diferents, alternatives i molt bones, de fer aprendre uns objectius mitjançant una metodologia diferent, que per alguns semblarà "super" nova, que et manté viu durant tot el quadrimestre a diferència de tota la resta, on em veig apagat tot el quadrimestre i viu l'últim mes.

Tant el blog, com les pel·lis, un poc menys el treball de literatura comparada (pot ser perquè no em fet les exposicions encara) com la manera d'avaluar em sembla perfecta amb un únic objectiu que és aprendre mitjançant l'experiència i no mitjà un llibre que després es plena de pols.

Felicite aquesta tasca d'ensenyar per altres vies.

Lectura III

"Contes per a nens i nenes políticament correctes" (James Finn, 1995)

Tot té una part bona i una altra dolenta, una vista diferent depenen de la perspectiva en que ho mirem.

"Contes per a nens.." no és dels que recomanaré per llegir als meus companys de professió. Tots sabem de l'antic pensament dels contes de l caputxeta vermella, tres porquets... però d'ahí a "clavar en calçador" modificacions en els contes problemes tan complexes com la construcció, canvi climàtic, multinacionals, etc, no ho crec adequat.

Sempre hi ha contes més moderns on tractar la igualtat de sexe, contaminació, responsabilitat... i on els nens/es aprenen, possiblement, més que modificant-li el típic conte, que tots sabem.

Crec que és convenient que la nostra reacció la gastem per desenvolupar textos que servisquen els nostres xiquets/es a construir una ment menys contaminada.

P. D. Cal que recorde que el meu punt de vista és baix la visió d'un, possiblement, futur mestre d'educació infantil (dels 0 a 6 anys). Per als qui tinguen curiositat el llibre és:

"Conte per als nens i nenes políticament correcte" de James Finn Garnes.

Editorial Quaderns Crema. Primera edició 1995.

Traducció de Quim Monzó i Maria Roura.

Pel·lícula III

Antonia's Line (Marlen Gorris, 1995)

Una vida alegre, amb una llibertat desitjada per tothom, sense prejudicis, sense miralls hipòcrits que et diguen com has de se i, sobre tot, feliç, molt feliç.

Aquestaés una de les breus definicions d'una vida com la d'Antonia i la seua "família". Una ment evolucionada als anys 50, cosa impensable, feminista, progressita i independent (personalment).

Cada societat viu un moment en concret, que sempre evoluciona, és a dir, no és la mateixa vida a València ara que fa 50 anys (ja es ho diuen els nostres pares, no?) ni serà la mateixa d'ací 50 anys ( ja s'encarregarem de dir'ho els nosaltres als fills) i tot aquest canvi ve donat gràcies a aquestos pensaments d'Antonia.

Quasi tots pensem que no hi ha color que ens separe, que no hi ha religió que ens separe, que no hi ha sexe que ens separe, que no hi ha res que ens separe, però no és així, tots ho pensem però pocs ho senten, i així no s'avança.

En aquestos temps on pareixem tant progressistes i res ens pareix estany, sols puc pensar que m'agradaria que tots fòssim Antonia.

Pensava acabar ací la reflexió però cal que pose èmfasi en aquest pensament progressita i deixem a banda els estereotips simplistes i xenòfobs, com el del "tipo" que tinc sentat al costat ara mateixa, al bus de tornada. Música excitant i violenta al mp3 sense cap reflexió implícita, ja que el que du al mp3 és soroll molt molest amb nom de peix, tot queda dit ahí. Persones com aquestes amb la seva vestimenta característica i ridícula, i amb aires vacil·lants són les que es creuen superiors a tots, a mi i a tu perquè no ens sentim tant primats com ell.

Se'm clava la "música" al cervell i estic tornant-me violent... però cap a ell.

Pel.líula I

Amanecer. (Murnau, 1927)

El renèixer del'amor, a l'alba, en un parella en crisi.

Un home vol assassinar a l seua dóna i poder escapar-se amb una altra, pareix una noticia que haja llegit avui al diari, però no, és una pel·lícula del cine mut realitzada a l'any 1927. Increible, no?

Fa 80 anys ja es pensava en l'autoritat de l'home per poder, fins i tot, decidir si la vida de la dóna seguia endavant o no. Eixa imatge d'home totpoderós que tantes desgràcies fa avui.

Deixant temes transversals de costat cal centrar-se en la història d'amor entre el i la protagonista i que és increïble com els éssers humans passem de l'amor a l'odi en tan sol dos segons i mig.

Hui ens agraden unes coses però demà, segurament, tot el contrari, sinó feu una ullada al vostre passat. En qüestions de moda, d'amor, d'amistats, de preferències musicals... som capritxosos per naturalesa, i això ens du a fer bestieses.

El que hem d'entendre és que a la fi, tard o prompte, els nostres gustos vitals acababen sortin a la superfície, encara que, possiblement, puga ser tard.

Baix la llum de la lluna amb l'esperança d'una vida plena de renovada il·lusió, la parella decideix tornar a casa com uns jovençans, però la il·lusió torna amb una desgràcia, la tempesta, mostrant que de l'alegria a la tragèdia sols hi ha un pas.

P. D. Per descobrir el desenllaç us recomane vore la millor pel·lícula muda de la història cinèfila.

Pel.líula II

Sin perdón (Clint Eastwood, 1992)

Pel·lícules de l'oest? per favor, jo no veig coses d'eixes. El típic "machote" que s'encén un misto amb la barba de la cara, que es carrega a tres tios, cara a cara, per ser més ràpit que ells disparan, el soroll de les botes al caminar amb el bufit del vent de resó... Això són pel·lis per món pare, no per mi!!

Ara m'he de tragar totes aquestes paraules, sols espere que rellisquen i no em fagen mal, doncs ara món pare dira, el que també és típic, "veus, ja t'ho vaig dir jo. Això si que són autèntiques pel·lícules, no les "mariconaes" d'ara"

Sin perdón, és un western i ho assumisc, però crec que té un significat que cap altre western ha pogut transmetrer'm. Pot ser siga perquè el meu cervell ha madurat, encara que diguen el contrari, o pot ser perquè m'he sentat amb ulls favorables cap a ella, no ho sé. Però un western m'ha sorprés.

Clint Eastwood, el dur, deixa vore una imatge tot contrària a la que m'esperava i pot ser tampoc esperava trobar-me a Morgan Freeman en una pel·lícula de vaquers.

Tot el conjunt fa vore que no pareix "una de vaquers."

Inmillorable film atemporal i desmitificadora on tot és com en la vida real, tan simple i tan complexe.

Gràcies a Sin perdón he descobert que Clint pot ser un dels meus directors de cine favorits:

• Million dollar Baby.


• Los puentes de Madison.


• Sin Perdón.


• El intercambio (acabada d'eixir del forn).


• i segur que moltes altres que ara no recorde que fora ell el director.

Recomane i recomanaré sempre aquesta pel·lícula perquè, a més a més, el significat que et deixa és increible.