“El mestre ha de constatar la norma de la llengua parlada dialectal
entre els seus alumnes, tot donant-los a conèixer, però, la norma de la llengua literària”.
Reflexionant respecte el “valencià” a l’escola i amb ajuda d’aquestes paraules de Pompeu Fabra, és inevitable fer una ullada a l’assignatura que es dóna a l’escola i es que, realment els mestres estem preparats per donar aquesta assignatura? Sabem què hem d’explicar? Sabem què els volem ensenyar? I el més important, sabem a qui pretenem ensenyar?
No podem negar l’evident, al País Valencià no hi predomina el català, malauradament un seny d’indentitat tant important com és una llengua està perdent-se podent, fins i tot, a desaparèixer de les nostres vides al llarg dels anys. No és tant estrany, com pareix, sols cal fer una ullada al nostre voltant, família, amics i companys, quants parlen català? i ara el més divertit, quants parlen català i seran mestres en un futur? De valencià, lògicament. La culpa va més enllà dels mestres que saben o no català, i que donen català.
A caminar un s’ensenya caminant i a parlar un s’ensenya parlant. M’han omplit moltes vegades, quasi tota l’escolaritat, el cap de rotllos gramaticals, ortogràfics, sintàctics, lèxics... i són necessaris, però, entenc que si per mi era dur, per als castellanoparlants és horrible, d’ahí el possible abandó de la nostra llengua.
No es pot demanar peres al llimoner, no podem demanar als castellanoparlants que s’aprenguin les regles d’un idioma que no coneixen, no podem demanar que lligen un llibre que no els interesi, d’una llengua que no dominen i, per tant, no podem demanar que no s’extingués el nostre idioma amb aquesta ensenyança.
Més autonomia alhora d’elegir els temes a tractar. L’educació és per als nens i nenes, per tant, en la mida del possible han de ser ells qui elegisquen, sols així trobarem, implícit, un interés per la matèria i per la nostra llengua.
Hom ha d’analitzar eixos objectius escrits que s’adonen als currículums educatius i els objectius reals que se n’adonen a les aules. Si un castellanoparlant no sap parlar, cal que l’ensenyem a parlar, i poder mantindre una conversa fluent. Si un valencianoparlant ja sap parlar, cal que millorem el nivell tant escrit com oral.
El futur, com a mestres de català, està en les nostres mans. Ho canviem?
entre els seus alumnes, tot donant-los a conèixer, però, la norma de la llengua literària”.
Reflexionant respecte el “valencià” a l’escola i amb ajuda d’aquestes paraules de Pompeu Fabra, és inevitable fer una ullada a l’assignatura que es dóna a l’escola i es que, realment els mestres estem preparats per donar aquesta assignatura? Sabem què hem d’explicar? Sabem què els volem ensenyar? I el més important, sabem a qui pretenem ensenyar?
No podem negar l’evident, al País Valencià no hi predomina el català, malauradament un seny d’indentitat tant important com és una llengua està perdent-se podent, fins i tot, a desaparèixer de les nostres vides al llarg dels anys. No és tant estrany, com pareix, sols cal fer una ullada al nostre voltant, família, amics i companys, quants parlen català? i ara el més divertit, quants parlen català i seran mestres en un futur? De valencià, lògicament. La culpa va més enllà dels mestres que saben o no català, i que donen català.
A caminar un s’ensenya caminant i a parlar un s’ensenya parlant. M’han omplit moltes vegades, quasi tota l’escolaritat, el cap de rotllos gramaticals, ortogràfics, sintàctics, lèxics... i són necessaris, però, entenc que si per mi era dur, per als castellanoparlants és horrible, d’ahí el possible abandó de la nostra llengua.
No es pot demanar peres al llimoner, no podem demanar als castellanoparlants que s’aprenguin les regles d’un idioma que no coneixen, no podem demanar que lligen un llibre que no els interesi, d’una llengua que no dominen i, per tant, no podem demanar que no s’extingués el nostre idioma amb aquesta ensenyança.
Més autonomia alhora d’elegir els temes a tractar. L’educació és per als nens i nenes, per tant, en la mida del possible han de ser ells qui elegisquen, sols així trobarem, implícit, un interés per la matèria i per la nostra llengua.
Hom ha d’analitzar eixos objectius escrits que s’adonen als currículums educatius i els objectius reals que se n’adonen a les aules. Si un castellanoparlant no sap parlar, cal que l’ensenyem a parlar, i poder mantindre una conversa fluent. Si un valencianoparlant ja sap parlar, cal que millorem el nivell tant escrit com oral.
El futur, com a mestres de català, està en les nostres mans. Ho canviem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada