Kerèmoh la independenzia ! !

Si senyors i senyores, llegiu bé el títol i vieu bé la foto.

Sóm un món progressista i és qüestió de temps que tots vullguem, a la mida del possible, voler viure a una altra casa que no siga la dels nostres pares, biològics o adoptius.. o col.locats. És llei de vida què cadascú vullga remarcar el que és seu i no per això ser separatista, com ens diuen, per naturalesa. Què hi ha més bonic que voler parlar com cadascú vol i ser lliure de fer-ho ací i allà, amb este o amb aquell?

Guadalupe Vazquez, portaveu de ZEA (Zoziedá pal Ehtudio'el Andalú), opina que "el andaluz oral existe, ahora hay que conseguir oficializarla. Nuestra forma de hablar es una seña de identidad, ¿porque no puede escribirse?. El Estatuto de Andalucia recoge este hecho, sin embargo no se lleva a la práctica".

Ens hauran criticat, ens hauran insultat, ens hauran desprestigiat. Amb este, amb aquell, amb el de més enllà, amb el més "españolito valenciano" amb el més "valenciano españolito", amb el més castellà dels castellans, però tots us hauran dit alguna vegada: "y andalucia también independiente, no te jode!" (ja, ja, ja.) Doncs pren la pipa i fuma.

No es un gest d'indpendència, evidentment, ni crec que ho vullguen, però algo pareix que estiga canviant a Espanya, una grande y libre, no creieu?.

Ozú, ahora vá y lo cajcah!

Per delectar-se més, si cal, sobre aquest tema:

http://www.marchena.org/marchenahoy/content/view/439/93/
http://www.andalucia.cc/adarve/Mijas-prensa.htm

Els Amants

Una parella.

Una parella besant-se.

Una parella, dos persones, disfrutant del calor que transmitien els llavis humits en contacte amb els altres llavis. L'amor.

Al pub on treballe, sense ser voyeur, veig moltes parelles gaudint d'aquest plaer carnal, anant beguts o no , que els hi proporciona sentir-se volguts per tant sols una estona (dies o mesos o anys). Ser volguts per com són, per com es comporten, per qui són...

Aquella parella, però, tenia alguna cosa diferent, no era com la majoria de les que veig.

Dos éssers humans en un pub, a principi de la nit, sense beure ni gota d'alcohol, i el que és millor sense necessitar-ho, apegats però amb els amics, enamorats però discrets, creant una empatia positiva al seu voltant.

Hi ha cap cosa més entranyable que fer una ullada, sociològica o filosòfica, a una parella de novençants ben enamorats? Pot resultar pesat i, fins i tot, embafós, però a qui pretenem enganyar si pensem que això és una mica cursi, o que (com a home que sóc) no va amb nosaltres?

La inteligència sense amor et fa pervers i, així, la vida sense amor, no té sentit.

Aquella parella em va fer gaudir d'una reflexió única, que tant sols ells em van poder transmetre amb el seu amor. Deixant els, típics, rols apart (ja que la xica sols feia que amarrar-lo i besar-lo, fet al que ell no s'oposava, al contrari) la tendresa, les mirades, les carícies... tot envolta uns sentiments que tant sols et pot fer sentir un igual a tu, que pensa per tu, que sent per tu, que mira per tu i que a la fi et desitja a tu.
Desig, goig, passió, hi ha cap cosa millor que sentir que t'estimen amb totes les forces mitjançant eixes mirades, somriures..? Hi ha cap cosa millor que sentir que t'estimen per paraules i fets que ho demostren? Hi ha cap cosa millor que sentir que t'estimen i per això viure la vida amb un aire d'enamorat juvenil? (que ho som).

Aquella parella tenia síndrome de down i l'amor els ha unit amb eixe aire de llibertat, no és pas important el que tenien síndrome de down, ho és la llibertat, que l'amor es passeja entre nosaltres unint-nos i fent-nos gaudir possiblement del millor sentiment que mai ningú ens podrà fer sentir. L'amor no és per tu i per mi, és per tots. Eixa llibertat és el que el fa especial.

Sentiment completat amb la possibilitat d'anar més enllà i poder unificar unes vides, aparentment separades (ja que ningú s'uneix a ningú al néixer), amb el calor d'una llar, amb el calor d'una família... amb el calor d'eixos llavis humits en contacte amb els altres llavis, des d'on va començar el sentiment (i aquest text).

Amor, "Esto Vale Mil"

Lectura I

"Carta al meu nét. Sobre el nacionalisme" d'Isabel-Clara Simó.

"Jo prefereixo el món de les realitats que no el món dels símbols". Isabel-Clara Simó en aquest llibre parla a un nét hipotètic, ja que no en té, de com és el món on viu, quines són les realitats d'un català (dels Països Catalans) i d'un espanyol. Sense pels a la boca i amb una parla planera comenta l'actualitat quant a la confrontació d'ambdós nacionalitats.

"Si volem tenir futur, cal que esbandim molts tòpics que ens impedeixen prendre les decisions que calen si volem construir un país lliure" i es que aquestos tòpics són els creadors del mal comú.

Estem força equivocats quan pensem o diem que el nacionalisme és de dretes i condueix a la violència. Hem d'entendre que nacionalisme és el moviment d'una societat que veu en perill la seva identitat. Nacionalisme no entén de colors, ni d'ideologies, sols d'identitat. No pas és un terme molt obert que envolta un fum de societats, per això l'autora en parla d'indepèndencia com a terme, un poc, més concret. Dins d'aquesta confusió de conceptes, però, tenim la llibertat.

La llibertat de la dóna opressora, la llibertat del treballador front l'explotador empresari, la llibertat de... l'estudiant front el tractat d Bolonya i privatització de la universitat... cal que no esquarterem les llibertats si no volem acabar amb elles. No podem anomenar-nos cosmpolites i desitjar la llibertat d'algunes coses, hauríem d'aprendre que la llibertat és sempre la mateixa, sempre lluitem per la libertat de l' ésser humà no per la d'alguns aspectes de l'ésser humà.

Per entendre un poc la situació predominant, tenim:

"Els PPCC (Països Catalans), és la mare, la font de la tendresa, de la devoció i qualsevol que mal parli de la mare mereix ser blasmat. Ara bé, l'Estat és el pare, la font del poder, de la riquesa i de l'autoritat, tot bon fill ha d'acatar el pare. (...) L' esquema és el mateix per a l'idioma."

Aquest esquema, ben actual als subconscients és el què ens impedix aprendre més, per poder tenir una idea pròpia i no seguir la dels demés. Cosa ben poca cosmopolita.

Aprendre, al sentit literal, llavors ens culturitzaríem amb aspectes tant rics com saber que la nostra parla així com les nostres terres van ser cremades i perseguides pel rei Felip Vé, què ja que beneïm a Jaume I, el conqueridor, saber que era d'Aragó i venim de les descendències d'ell i dels seus homes, catalans i aragonesos, per tant som dels PPCC, ja que les terres van ser delimitades al Tractat d'Almizrra a l'any 1244, quedant Biar i Villajoiosa junt a Murcia per a Castella. Queda constància de què el tratat va ser per la impossible repoblació de totes les terres per part dels cristians, catalans i aragonesos, per això van delimitar territori i poder repoblar.

La realitat del món es què només es percep allò que volem percebre, això mai ho canviarem, com tampoc es pot millorar la ment de qui pensa que la llibertat és una neciesa i és molt millor ser espanyol, i no complicar-se la vida. Cap discutix allò de què és i què no és millor, però, els fets històrics no enganyen i no podem fer una "súper" festa valenciana a Jaume I i denegar-li els fets.

Jaume I, el conqueridor, és gran per TOT el que va fer.

A banda d'aquestes qüestions i mil anècdotes del llibre hem de saber, com diu Isabel-Clara Simó què "som nosaltres mateixos els que hem de forjar el propi destí. Dels altres, n'hem d'esperar ben poc".

El que hem de tenir al subconscient ben clar, a l'hora de sentir-se independentista, progressista, llibertari, catalanista.. es què això no implica sentir cap sentiment dolent cap a Espanya, doncs tenen i sabem una magnífica llengua, té unes magnífiques terres i té una magnífica gent, entre moltes altres coses, sols cal mirar al sur (per exemple) per vore tot l'esmentat abans.

Mestres de valencià.

“El mestre ha de constatar la norma de la llengua parlada dialectal
entre els seus alumnes, tot donant-los a conèixer, però, la norma de la llengua literària”.

Reflexionant respecte el “valencià” a l’escola i amb ajuda d’aquestes paraules de Pompeu Fabra, és inevitable fer una ullada a l’assignatura que es dóna a l’escola i es que, realment els mestres estem preparats per donar aquesta assignatura? Sabem què hem d’explicar? Sabem què els volem ensenyar? I el més important, sabem a qui pretenem ensenyar?

No podem negar l’evident, al País Valencià no hi predomina el català, malauradament un seny d’indentitat tant important com és una llengua està perdent-se podent, fins i tot, a desaparèixer de les nostres vides al llarg dels anys. No és tant estrany, com pareix, sols cal fer una ullada al nostre voltant, família, amics i companys, quants parlen català? i ara el més divertit, quants parlen català i seran mestres en un futur? De valencià, lògicament. La culpa va més enllà dels mestres que saben o no català, i que donen català.

A caminar un s’ensenya caminant i a parlar un s’ensenya parlant. M’han omplit moltes vegades, quasi tota l’escolaritat, el cap de rotllos gramaticals, ortogràfics, sintàctics, lèxics... i són necessaris, però, entenc que si per mi era dur, per als castellanoparlants és horrible, d’ahí el possible abandó de la nostra llengua.

No es pot demanar peres al llimoner, no podem demanar als castellanoparlants que s’aprenguin les regles d’un idioma que no coneixen, no podem demanar que lligen un llibre que no els interesi, d’una llengua que no dominen i, per tant, no podem demanar que no s’extingués el nostre idioma amb aquesta ensenyança.
Més autonomia alhora d’elegir els temes a tractar. L’educació és per als nens i nenes, per tant, en la mida del possible han de ser ells qui elegisquen, sols així trobarem, implícit, un interés per la matèria i per la nostra llengua.

Hom ha d’analitzar eixos objectius escrits que s’adonen als currículums educatius i els objectius reals que se n’adonen a les aules. Si un castellanoparlant no sap parlar, cal que l’ensenyem a parlar, i poder mantindre una conversa fluent. Si un valencianoparlant ja sap parlar, cal que millorem el nivell tant escrit com oral.

El futur, com a mestres de català, està en les nostres mans. Ho canviem?

70é aniversari de la reina.

Tots sabem de les últimes declaracions de Da.Sofia de Grècia, reina d'Espanya al llibre de Pilar Urbano, i es que totes les persones, de qualsevol color, estan d'acord amb la neutralitat que ha de seguir la casa reial, encara que la definició de neutralitat no és neutral. Amb la mateixa neutralitat diuen, el secretari de l'oposició, "la reina ha dicho lo que piensa una mitad de España". Amb eixa neutralitat uns joves van ser jutjats i presos, per expressar la seua opinió, cremant una foto, però aleshores la neutralitat no estava ben definida, ja que van fer el que pensa l'altra mitat espanyola.

Sense postular-se a cap lloc de la balança si els nostres pares o mares (reis de la casa) parlaren despectivament de nosaltres perquè volem casar-nos amb la nostra parella del mateix sexe o volem avortar o volem suïcidar-se darrere d'haver-se quedat tetraplègic o ... ens sentaria prou mal, no creieu?

Cap persona pot dubtar, siga o no monàrquica, de l'explèndid comportament dels reis davant situacions de risc, com ha viscut aquest país. Tant Juanca com Sofia han demostrat ser "campechanos"(planers) i propers al poble, fet de riquesa personal i d'admirar.

Per tant sembla greu que els reis, volguts pels ciutadans, puguen ferir la sensibilitat i interrompre el ritme polític del "seu" país, ja que aquestes lleis que ara critica, han sigut aprovades al parlament i quan els mateixos ciutadans mai els han fet fora. Cal fer memòria per saber que els reis estan immersos en la política social no sols per les últimes declaracions.

Hi ha conceptes que per molt definits que estiguen sempre creen controvèrsies així si una unió entre dues persones del mateix sexe pot ser o no matrimoni, les persones nascudes a un altre país que han arribat a Espanya per motius de treball són immigrants, no espanyols. Pareix clar que si pensem en dues persones de l'est (per exemple) que van a Espanya per motius laborals són immigrants en procés de regularització.

Per tant:

Da. Sofia nascuda a Atenes, Grècia a l'any 1938

D. Juan Carlos nascut a Roma, Itàlia a l'any 1938.

Són espanyols, grega i italià, immigrants, què són?

I si parlarem de les dates en què visitaren Espanya, per primera vegada, encara ens resultaria més graciós.

Cap persona ha dubtat de la seua integritat i sentiment d'Espanyols, ni tan sols jo, i si ells es diuen espanyols crec que la unió de gais i homosexuals, podria anomenar-se matrimoni, ja que és la unió entre dos éssers humans, com tu i com jo, que es volen i es respecten. Com el rei a la reina.

Una altra cosa inquietant, encara que parega que no, és la ciència. Quan utilitzem la paraula "científicament" pareix com que tot s'enlluerna amb or de 24 quirats i amb un superpoder tan sols igualat amb Son goku en Bola del Drac, correcte? Doncs bé, si científicament han demostrat que fins el tercer mes de gestació dins de la pantxa de la dóna no hi ha vida, perquè ens neguem?

Així com ningú pot negar que jo vaja a comprar el pa, perquè han de negar el meu suïcidi? si jo vull!

És molt fàçil criticar des de fora ara bé, però, una vegada estàs sota la manta dels problemes, ja tot és diferent.

No cal confondre la llibertat en llibertinatge. La teua llibertat acaba on comença la meua.

Aquesta criatura

Una sala negra, un banc allargat, en mig, llums de colors i altaveus amb, la gran i esperada, música minimalista, et fa sentir diverses sensacions i de diferent tipus, i exactament així em va fer sentir l'obra "Aquesta criatura" al teatre el micalet.

Vore a l'actor a una distància de 2 metres, sentir el que ell sent, veient el que ell veu és una sensació màgica quedant a anys llum del cine, sent coses totalment incomparables. Un mateix actor pot donar-te llàstima, com mai ningú te n'ha donat, caent-li llàgrimes dels ulls, i als 30 segons, en un altre acte, pot arribar a ser el pitjor ésser humà existent a la terra.

L'obra, que recomane, tracta de les relacions de pares i fills (de qualsevol edat, menuts i casats), fent-nos sentir psicòlegs on veiem les diferents visions.

Et fa relfexionar de com tots els problemes envolta la premisa del saber escoltar. Quan parlem amb els nostres pares creiem, moltes vegades, saber més que ells i a l'inversa.

Tots els enfrontaments radiquen amb la comunicació, escoltant i saber transmetre ajuda no sols a una millor socialització, també a un alt grau de felicitat que sols sap donar una família amb una comunicació sincera i fluent.

Qui no s'ha barallat en els seus pares de vegades? Tots alguna vegada em pecat per cabotes, rencorosos i, fins i tot, d'egoistes, tant pares com fills.

Els pares volen que els fills arriben més lluny del que han arribat ells, tot mitjançant uns estereotips que mai seran el suficientment adequats, ja que per ells tot és poc per la seva criatura. "Que si fes allò, no fajes açò..." instruccions que per als fills són, de moment, difícil d'entendre, per la diferència generacional entre ambdós, però paraules que de segur, ell repetirà al seu futur quan vulga donar al seu fill el que ell no ha tingut, i arribar on ell no ha arribat.

Sens dubte, el pare cria a la criatura de la millor manera que pot amb uns criteris, una moralitat, i una responsabilitat digna d'una bona persona i de segur que mai han volgut dir o expressar una mala acció cap al seu xiquet/a.

Els fills, pel contrari, volen ser lliures, de vegades, sense diferenciar que la seua llibertat acaba on comença la dels altres, però que han aprés, gràcies a l'educació de qui els han format, a ser responsables i a tenir una moralitat i uns criteris dignes d'una bona persona. Però no són els mateixos que els dels seus pares.

Les mentalitats canvien, les responsabilitats canvien, els criteris canvien, les moralitats canvien, però la família no canvia. S'ha de respectar i defensar com si fòrem nosaltres mateixa. Eixa interacció entre pares i fills, eduquen a la criatura però alhora reeduquen als majors els integra en una societat modernista, contemporànea i metropolitana plena de continus canvis circulars.

Canvis circulars perquè qui hui és fill demà serà pare i, malauradament, qui hui és pare demà tornarà a ser fill. Per tant, sempre necessitarem d'eixa comunicació que ens indique com ens sentim i com ens agradaria sentir-nos, i a la fi la unió entre ambdós és única al món, on sabent escoltar es solucionen conflictes que no han arribat a més pel simple fet d'estimar a una persona i cedir un poc de terreny a l'hora de escoltar-la.

Una mare/pare i una filla/fill, és la unió més perfecta que existeix, d'un troç de vida, néix una altra vida, quan la mare agafa per primera vegada a la seua criatura li mira els ullets obrint-se per primera vegada mentre pensa que tindrà tot el que ella no ha tingut i que la durà al bloc més alt de la vida on ella no ha arribat, que la voldrà com mai l'han volgut i que serà l'enveja de qualsevol altres pares.

Eixa complicitat de mirades que vam tenir, tots, amb la nostra mare o fill és suficient per saber que la comunicació entre nosaltres mai s'acabarà que, fins i tot, quan no estigam junts, ens sentirem un al costat de l'altre.

I com deien a la Legión: "Amor de Madre".